La pressió urbanística

L’urbanització és un dels fenòmens més transformadors del territori català durant les darreres dècades. L’expansió de les ciutats, la construcció de polígons industrials, infraestructures viàries i zones residencials han alterat profundament el paisatge agrícola i rural de Catalunya. Aquest procés, accelerat des dels anys 60 i 70 del segle XX, no només ha tingut efectes sobre el medi ambient i la biodiversitat, sinó que ha posat en risc l’activitat agrícola tradicional, la sobirania alimentària i l’equilibri territorial.

 

Un dels impactes més evidents de l’urbanització és la reducció de la superfície agrícola útil (SAU). Aquesta pèrdua de sòl no es produeix únicament per l’ocupació directa del terreny per a habitatges o carreteres, sinó també per la fragmentació del paisatge, la creació de sòl industrial, logístic i comercial, i la pressió urbanística sobre terres que es deixen de cultivar per manca de rendibilitat o per especulació. 

 

A més, la desaparició de camps de conreu o la seva substitució per infraestructures provoca una pèrdua de biodiversitat agrícola i paisatgística. Es redueixen els espais oberts, les rieres i els marges, que són hàbitats per a moltes espècies. Aquesta tendència afecta no només la fauna i la flora, sinó també la qualitat del paisatge, un recurs important tant des del punt de vista cultural com turístic.

El Maresme, una de les comarques costaneres més properes a Barcelona, ha experimentat un procés d’urbanització intens i continuat durant les darreres dècades. La seva situació estratègica, el clima suau, la proximitat amb la capital catalana i la millora de les comunicacions (com l’autopista C-32) han fet del Maresme un territori molt atractiu per a l’expansió urbana, residencial i turística.

 

Aquest creixement, però, ha tingut importants repercussions sobre el territori, especialment sobre un dels seus sectors tradicionals: l’agricultura. El Maresme era, fins fa pocs anys, un dels principals motors agrícoles de Catalunya, especialment en la producció d’hortalisses, floricultura i vinya. De fet, havia estat un referent de la floricultura a nivell europeu. Municipis com Vilassar de Mar, Premià de Dalt o Cabrera eren coneguts per les seves plantacions i hivernacles de flors i plantes ornamentals. Avui dia, però, aquesta activitat està en regressió, afectada per l’urbanització, la pressió immobiliària i la transformació del paisatge. Els municipis costaners, com Mataró, Premià de Mar, Vilassar de Mar, Cabrera o El Masnou, han vist com molts camps de conreu i hivernacles han estat venuts per convertir-se en urbanitzacions, blocs de pisos, polígons industrials o zones comercials.

 

Segons dades del Consell Comarcal del Maresme, des de la dècada dels anys 70 fins avui s’ha perdut prop del 60% de la superfície agrícola activa a la comarca. Aquesta especulació urbanística dificulta enormement la continuïtat de l’activitat agrícola, ja que eleva el preu de la terra per sobre de la seva rendibilitat agrícola. Això fa que molts pagesos no puguin comprar o arrendar camps per continuar l’activitat, especialment els joves que volen iniciar-se en el sector. Aquesta situació contribueix a l’envelliment de la pagesia i a la desaparició progressiva de moltes explotacions familiars que havien mantingut el territori agrícola actiu durant generacions.

Per aturar aquest impacte cal aplicar polítiques de protecció del sòl agrícola i foment de l’activitat pagesa, com la creació d’espais agraris protegits, com ja existeixen en altres zones de Catalunya (per exemple, el Parc Agrari del Baix Llobregat), promoure l’agricultura ecològica i de proximitat i sensibilitzar la ciutadania sobre la importància de l’agricultura local per a la sostenibilitat i l’autosuficiència, entre d’altres.

 

En aquest sentit, els horts urbans de Barcelona han esdevingut una resposta creativa i sostenible a la pressió urbanística que la ciutat ha viscut al llarg de les darreres dècades. Davant d’un creixement urbà constant, l’escassetat d’espais verds i la necessitat de fomentar el contacte directe de la ciutadania amb la natura, els horts urbans han sorgit com a alternatives útils per recuperar terrenys buits o infrautilitzats, tot generant beneficis ambientals, socials i comunitaris.

 

Els horts urbans, impulsats tant per iniciatives ciutadanes com per l’Ajuntament de Barcelona, permeten reutilitzar solars en desús per cultivar aliments, generar biodiversitat i reforçar la cohesió social. Projectes com el Pla Buits —una iniciativa municipal que ofereix espais públics buits perquè entitats i col·lectius els gestionin temporalment— han facilitat la creació d’horts comunitaris autogestionats, com el de Can Masdeu o de la Sagrada Familia. Aquests espais no només produeixen aliments, sinó que esdevenen punts de trobada, d’aprenentatge i de participació activa, especialment en barris amb menys recursos.

 

Des d’una perspectiva ambiental, els horts urbans contribueixen a la millora de la qualitat de l’aire, la regulació tèrmica i la reducció de l’efecte d’illa de calor, alhora que promouen pràctiques agrícoles sostenibles i el consum responsable. També fomenten l’educació ambiental, tant per a infants com per a adults, i ajuden a recuperar sabers agrícoles que sovint s’han perdut en el context urbà.

 

En definitiva, els horts urbans de Barcelona representen una aposta per la sostenibilitat, l’autogestió i la sobirania alimentària en un entorn urbà. Davant la crisi climàtica, la manca d’espais verds i la necessitat d’un model de ciutat més inclusiu, els horts urbans es consoliden com una resposta transformadora i imprescindible a la pressió urbanística que encara avui marca el futur de Barcelona.